dimarts, 18 de desembre del 2007

Entrevista Gabriel Masfurroll - PREGUNTES

1. Que va estudiar? On?

2. Perquè va decidir estudiar econòmiques?

3. Normalment pensem que els hospitals son cosa de metges. Que va fer queun jove economista s’interessés per la gestió hospitalària?

4. Que aporta la gestió econòmica a la sanitat? Podem gestionar elshospitals com negocis? Els malalts son clients?

5. A mes de la seva dedicació professional, vostè a tingut sempre uninterès per l'esport. Aquest interès s'ha manifestat ten com aesportista (vostè va ser nedador de nivell); com a directiu del FCBarcelona. I ha escrit un llibre sobre les lliçons de l'esport per elmon de l'empresa. Mes enllà del manteniment de la condició física,Quina es la utilitat de l'esport en la vida diària i en la gestióempresarial?

6. Una vegada dins del mon de la sanitat, i vist des de la perspectivadel temps, quin és el moment decisiu en la seva carrera professional?

7. La sanitat ens posa en contacte amb els essers humans en moments bendifícils. Moltes vegades, l'hospital es el símbol del guariment i dela recuperació de la salut. D'altres es la seu de la frustració iel sofriment. Quines implicacions tenen aquest aspectes a l'hora deprendre decisions de gestió? Les finances i la salut van sempre de lama?

8. Sanitat Publica vs. Sanitat Privada. Es aquest el debat? Soncomplementaries? El servei que ofereixen es comparable? Elsdestinataris son els mateixos?

9. Quina influència tenen les mútues i companyies privades deasseguraments de salut sobre el desenvolupament del sector hospitalari?

10. La seva vida professional ha passat per etapes ben diferenciades. Que se sent més: tècnic, executiu o empresari?

11. Qué és USP Hospitals?

12. Aquestes clíniques són conegudes internacionalment, creu que moltes vegades són demanda del turisme sanitari?

13.Des que vostè es president, USP ha crescut molt mitjançant la comprad'hospitals arreu d'Espanya. Existeix un estil i un servei comú idistintiu dels seus hospitals o cadascú es diferent? Que cal fer perintegrar els equips i coordinar tantes instal·lacions?

14.El prestigi i la reputació d'un hospital (o d'un Grup Hospitalari) esdeu, en bona part a la reputació i reconeixement dels metges que hitreballen. Com és la relació del gestor/ propietari de l'hospital ambels metges? Que cal per atreure i mantenir els millors professionals?Donat que vostè coneix be els dos ambients, quines semblances i quinesdiferencies hi han entre el mon del futbol i el de la sanitat? En elshospitals també hi ha Messis i Ronaldinhos?

15.A més de la seva feina i les dedicacions puntuals al mon de l'esport,vostè també s'ha implicat directament en altres projectes que mostrenel seu compromís amb la societat. Que es la Fundació Àlex? Quin es elseu objectiu?

Diari de la dona del protagonista

Divendres

Estimat diari,
Avui ha passat un fet extraordinari. He estat a casa tot el dia fent les feines de la llar. He netejat els vidres de totes les habitacions, he escombrat de d’alt a baix la casa i he estat cuinant fins les nou.
A l’hora de sopar ha arribat el meu marit. Al veure’l, m’he espantat . li he servit un got de vi i li he demanat explicacions.
M’ha explicat tot el que estava passant al carrer. Resulta que a primera hora del matí ha vist un forat a terra. Estava rodejat per unes vint persones i cada cop arribaven més visitants. Dins el forat havia un especia de nau que venia de Mart. Al migdia, ha anat a comprar el diari per veure que deien els titulars. Gairebé tots alarmaven la ciutat de Londres. Per la tarda, ha baixat al cràter amb sis persones més. Han vist que hi havia un artefacte de grans dimensions. La gent del voltant cridava i marxaven corrents espantats. De sobte, ha sortit una cosa – semblant a una serp grisa- que ha fet que tots set sortissin corrents del forat. Amb les preses, un noi jove ha caigut dins el forat. Estaven tots tan espantats que cap ha pogut ajudar-lo. Mentre fugien, llamps queien del cel i cremaven a tot els éssers humans. Quin patiment que he passat mentre el meu home m’ho explicava! Jo no m’he assabentat de res, no he sentit cap soroll, cap cosa estranya...
Tinc por de que els marcians vinguin cap a casa. El meu marit m’ha servit una copa de vi per tranquil·litzar-me. Ara ja és tard, no trigaré en dormir-me.



Dissabte

Aquesta nit he dormit molt plàcidament. Pel matí el meu marit i jo hem esmorzat plegats. Ha vingut a fer una visita el nostre marit i ens ha explicat que per la nit ha caigut un segon artefacte. M’he espantat molt. No em fa cap gràcia que estiguin passant aquestes coses. Tinc por, estic patint tota l’estona. Quan hem acabat de esmorzar, el meu marit ha marxat cap a la plana. Cap a les dues del migdia ha tornat a casa on jo l’esperava impacient. Havia fet el dinar, un estofat deliciós que solia fer els dies que celebràvem alguna cosa. Com que em relaxa molt cuinar, he decidit fer-lo avui per tal de mantenir la ment distreta. He encertat amb aquest plat, doncs quan ell ha arribat a casa tenia molta gana. Després de dinar, he anat a la sala a llegir el diari mentre el meu marit es banyava amb aigua freda. Ha tardat una bona estona i jo mentrestant he preparat el te. Ens agrada molt assentar-nos al jardí i gaudir de la infusió mentre xerrem. Quan ha acabat de banyar-se ha vingut a la cuina i m’ha ajudat a portar les begudes i les pastes de te a la taula del jardí. Feia una mica de fred, així que he anat a buscar una jaqueta. Quan he tornat cap a fora, hem sentit una forta explosió que venia de la plana. He començat a cridar, estava molt espantada, el meu marit m’ha agafat per el braç i m’ha fet entrar a casa. Hem avisat a la minyona i hem sortit tots tres cap a la carretera. Hem decidit anar a Leatherhead, el poble dels cosins del meu home. Allí estaríem molt més tranquils i segurs. Jo no sabia com arribaríem fins allí. Estava aterrada, no volia pensar ni per un moment en separar-me de la meva família. El meu marit ha dit que pagaria un cotxe al seu amic, l’hostaler, ja que en tenia més d’un. Això és el que hem fet. La minyona i jo hem pujat al cotxe mentre el meu marit empaquetava alguns dels objectes de valor que volia endur-se. El nostre carrer estava ple de gent que corria com nosaltres . Havia molt moviment, moltes famílies que corrien d’un cantó a l’altre. Quan tots estàvem dins el cotxe hem començat el viatge. Estava tant espantada que no he gosat obrir la boca en tot el viatge. No tenia ni idea del que estava passant. He tingut molts mals pressentiments. El meu marit m’ha tranquil·litzat quan m’ha dit que els marcians estaven condemnats a no sortir del cràter. Jo no tenia forces per parlar, la por s’apoderava de mi, sol he pogut contestar amb monosíl·labs.
A mig camí ha començat a ploure, només faltava això!
Hem arribat a Leatherhead al voltant de les nou. El meu marit ha continuat el viatge tot sol. Ha demanat als seus cosins que tinguin curra de mi. He començat a plorar desesperadament. Tinc molta por, no vull que marxi tot sol, que estigui en perill. Tot i els meus plors, ha marxat. M’ha promès que tornaria el més aviat possible.
Els cosins i jo hem sopat cap a les nou. No han deixat de consolar-me des de que ell ha sortit per la porta. Estic molt preocupada, no deixo de patir. Ara no estic sola, però em falta ell. Sé que amb els cosins estic protegida, però no deixo de preocupar-me pel meu estimat.



Diumenge

Estic a Leatherhead encara. Em quedaré aquí fins que tot aquest esdeveniment dels extraterrestres passi. He dormit molt malament aquesta nit, no m’acostumava a no tenir el meu marit al costat. He tingut bastants malsons. No tenia gana quan m’he aixecat així que no he esmorzat.
He fet una mica de ganxet per distreure’m, doncs no deixava de pensar en que devia estar fent el meu marit i on devia estar.
A l’hora de sopar els cosins m’han dit que havien rebut un telegrama del meu espòs. L’hem llegit molt detingudament. Deia que va marxar de Leatherhead amb la intenció d’arribar a casa el mes aviat possible. No deixava de ploure, el cavall va espantar-se i va caure. Mentre llegia aquestes línees he començat a patir. El cavall va fer bolcar el carro i el timó es va trencar amb el cop. Com no podia seguir la marxa, va buscar refugi. Va trobar una cabanya però ningú li va obrir la porta. Va continuar el camí a peu i tremolant – tenia la roba xopa per la pluja-.
Finalment va arribar a la nostre casa. Va tancar la porta amb clau per no patir si sentia sorolls al pis de sota. Es va dirigir cap a l’estudi. Per la finestra va veure de lluny un incendi. El cel estava net per la pluja. Va veure un home caminant tot sol per al carrer de davant de casa. Va dir-li que pugés. Resulta que era un soldat. El meu marit li va donar de menjar, ja que des del migdia l’home no menjava. Van parlar del que havien vist, del que pensaven sobre els marcians...
Explica que aquest matí han regirat la casa buscant un flascó. L’han omplert de whisky i se l’han guardat a la butxaca de la jaqueta. Han agafat provisions i han sortit silenciosament de casa.
El telegrama ja no deia res mes, s’acomiadava dient que marxava cap al bosc amb l’artiller.
Apago el llum que es molt tard i se que em costarà dormir-me. Espero rebre noticies ben aviat, així no patiré tant la seva absència.




Dissabte pròxim

Avui ha arribat una carta. Ja feia dies que esperàvem impacients notícies seves. La carta té data de diumenge passat. Ha tardat casi una setmana en arribar.
En ella ens explica que van sortir la nit del diumenge silenciosament de casa , l’artiller i ell. Van arribar a Byfleet on havia un gran enrenou. La gent embalava les seves pertinences i les ficava dins els camions que proporcionava el govern. Van estar fins al migdia a Weybridge on van trobar molts fugitius. Van arribar a un riu on hi havia barques. Es veu que havia tanta gent que el meu marit va pensar que no cabrien tots a les embarcacions.
Van començar a veure una columna de fum que pujava fins al cel. Tot seguit van sentir una explosió i de sobte tots els vidres de les cases es van trencar. Van aparèixer cinc marcians. Explica el meu estimat que la multitud estava tant espantada que no es va sentir ni un sol crit. Tothom observava en silenci i molts varen optar per tirar-se al riu. El meu marit i l’artiller es van submergir. Quan no tenien més aire per seguir respirant, van sortir a la superfície i es van recolzar a la vorera del riu.
L’aire era ple de sons, un conflicte eixordador. Un dels marcians va tirar un raig abrasador que va matar a tothom que va poder. El meu espòs es va salvar de miracle.
Quan es varen marxar els marcians, ell va sortir del riu i va anar a buscar un bot que havia estat abandonat a prop del riu i va pujar. L’artiller no va voler acompanyar-lo. Va marxar sol i corrents. Un cop dins el bot, es va impulsar amb les mans - ja que no hi havia cap rem- fins a Halliford.
Explica que aquell poble semblava abandonat. Moltes cases s’estaven cremant, vidres per tot arreu...
Va baixar del bot i va caminar durant quatre hores seguides.
De sobte, arriba un vicari i comencen a parla mentre caminen plegats en la mateixa direcció.
Van arribar a un poble que estava més cap al nord. El vicari coneixia al carter d’aquell indret i va ser per això que el meu marit va redactar la carta. Sabia que la carta arribaria a casa abans que ell.
Això és tot el de deia la seva carta. Quan la he acabat de llegir he començat a plorar i encara ho faig. Mentre escric en aquest diari les llàgrimes recorren les meves galtes.Quin malson que està passant el meu marit! Quin patiment, quin neguit! No vull pensar que aquesta podria ser la seva ultima carta. Aquesta vegada s’ha salvar però potser la pròxima vegada no té tanta sort.
Ai Déu meu! Tant de bo que tot això fos un malson i tinguéssim la capacitat de despertar-nos...



Dijous

Estimat diari,
Ja passen dies des de que varem rebre la carta del meu marit i encara més dies des de que ell la va escriure.
Estic quasi segura que alguna cosa dolenta deu haver passat. Passo molt males nits,no puc dormir-me, qualsevol soroll m’espanta. Cada dia somnio que el meu estimat ha mort i que jo sóc l’ultima en assabentar-me. Em desperto cada matí amb l’esperança d’haver rebut un a carta nova. Miro dues o tres vegades al dia la bústia però, de moment no hem rebut cap noticia nova.
Estic desesperada! Déu meu ajuda al meu marit, protegeix-lo. Vull tornar-lo a veure, vull que torni ja!



Dissabte

Els dies passen i jo ja no aguanto més aquest patiment. He de tenir noticies del meu home el més aviat possible o em tornaré boja. Tinc l’esperança de que està bé però que li és impossible enviar cartes per comunicar-se amb nosaltres.
Tant de bo arribi aviat alguna senyal de la seva vida. La espera se m ‘està fent molt llarga.
Vaig a dormir, estic molt cansada.






Dissabte pròxim

Avui després de tanta espera, ha arribat una segona carta. Quan he obert el sobre i he reconegut la seva lletra, m’he emocionat molt. No podia llegir, tenia els ulls inundats de llàgrimes. Quan m’he calmat, he començat a llegir atentament.
Aquesta vegada la carta era molt més llarga ja que la ha anat escrivint dia a dia des de que va enviar l’altre. Feia tres setmanes que l’esperàvem.
Diumenge a la nit i dilluns van estar el vicari i ell amagats en una casa buida de Halliford. Estaven separats del món i angoixats. Diu que patia molt per mi perquè sabia que jo estaria preocupada i plorant la seva mort.
Explica que el migdia del dilluns va aparèixer un marcià. Ell tenia ganes de fugir d’aquell lloc però, el vicari insistia en que allí estaven salvats. Diu que per la nit no podia descansar perquè volia arribar a casa a Leatherhead i retrobar-se amb mi.
El vicari i ell tenien les seves diferencies i es barallaven constantment.
Els marcians cada cop estaven més a prop nostre però no van fer servir el raig abrasador.
Cap a les onze de la nit, van seguir el camí per entre els arbres i sembrats. Van arribar a Sheen però no van trobar res comestible. Tampoc, com explica a la seva carta, havia cap carter per poder enviar la carta.
Quan ja estaven desesperats van trobar un xalet. Pensaven que hi hauria menjar, però no hi havia , van entrar en una altra casa on si que hi havia.
Estaven asseguts a la cuina quan de sobte es va sentir un cop fort. Es van trencar tots els vidres i van caure sobre el meu marit. Van creure que els marcians estaven fora. Per si de cas no van sortir del xalet ni es van moure de la cuina.
Dimarts pel matí amb la llum natural van poder veure un marcià al costat d’un cilindre incandescent. El cilindre de Mart havia caigut sobre aquella casa. Es van adormir tots dos. Quan es van despertar van veure que la casa on estaven s’havia ensorrat.
Havia una petita escletxa per on es veia l’exterior. A traves de ella van poder veure els marcians.
Segons la descripció del meu marit, els marcians són semblants a la idea que jo tenia de ells. Tenen un cos rodó i immens, ulls foscos i grans. Al voltant de la boca tenen 16 tentacles prims. No mengen, no paeixen, en canvi xuclen sang fresca d’altres criatures i se la injecten a les venes. En acabar de llegir això se m’han posat els pèls de punta.
Van passar uns dies i ells ja no tenien por d’aquests bitxos.
Les baralles continuaven entre el vicari i el meu marit. Es pegaven i discutien constantment.
La nit del tercer dia d’empresonament, els marcians es van endur la màquina excavadora i tot va ser molt més silenciós.
El sisè dia que passaven allí tancats, les baralles continuaven entre els dos companys.
Així va ser fins el vuitè dia. Aquell dia una mena de tentacle va entrar a la casa. Va passar de llarg del meu marit. No el va veure ja que ell s’havia amagat dins la carbonera. Aquella nit el meu home va acabar amb la vida del vicari. Va clavar-li un ganivet i va caure a terra. No es movia, estava mort.
El desè dia el meu marit se’l va passar a les fosques. No va ser fins l’onzè que es va atrevir a sortir del seu amagatall. Es varen adonar de que ha no quedava menjar al rebost. Desprès de reflexionar una bona estona, van arribar a la conclusió de que els marcians els havien agafat totes les provisions del rebost. El meu marit va estar del dia onze al dotze d’empresonament sense menjar ni beure. El tretzè dia va beure dos gots d’aigua i va dormir, doncs així evitaria pensar que tenia gana.
Al dia següent va entrar a la cuina de la casa i va veure algú sorprenent. Tot el terra estava cobert d’un fullatge d’herba roja. Aquest fullatge tapava el forat de la paret a traves del qual veien l’exterior. Amb aquest forat tapat, la cuina era molt més fosca, doncs no entrava la llum. Tot el que feien ho havien de fer a les palpentes ja que no tenien visibilitat.
El quinzè dia el meu estimat va sentir un soroll que venia de la cuina. Va pensar que eren els marcians i es va espantar molt. Sense fer soroll i a les palpentes va entrar a la cuina i va deduir que es tractava d’un gos. En aquell moment de desesperació, va considerar la idea de menjar-se’l , eren més les ganes de menjar que la ètica. Va cridar-lo però l’animal es va espantar i va sortir per on havia entrat.
Va decidir apartar les herbes roges de l’escletxa per veure que estava passant a l’exterior. Resulta que els extraterrestres i les màquines havien desaparegut. Aquell paratge era un forat circular i buit a la sorra. Va ser llavors quan va decidir sortir de l’amagatall ja que no havia perill. Un cop fora va posar-se dempeus sobre la muntanya de runa on havien estat enterrats tant de temps. Va observar el paisatge i va veure que tot el seu voltant estava mort. No hi havia vegetació, els arbres estaven morts, molts havien caigut a terra. Era un paisatge trist i desesperant. Les cases veïnes també estaven en molt mal estat. Hi havia vidres per tot arreu i trossos de totxo pel terra.
El meu espòs va decidir sortir del jardí i començar una aventura. Com que tenia molta gana va collir de terra pastanagues verdes, cebes tendres, bulbs de gladiol... Ho va agafar tot i va fugir cap a una regió fora del cràter.
Pel camí va trobar bolets i se’ls va menjar mentre continuava la marxa. També va poder beure aigua, per calmar la set, al passar per un riu.
Mentre caminava no va trobar cap ésser humà ni cap senyal dels marcians. Estava tranquil encara que tenia pressa per arribar a casa. Va reflexionar sobre si la humanitat havia estat esborrada del mapa i que si ell n’era l’únic supervivent.
L’ultima cosa que deia a la carta era que estava en un hostal del pla de Putney i que dormiria entre llençols nets per primera vegada des de que va marxar de Leatherhead.
Ens enviava molts records a tothom i que esperava que tot ens anés be per casa dels cosins. Tenia moltes ganes de veure’ns a tots i de poder-nos abraçar.
Això era tot, no sabem com va fer-ho per enviar la carta però aquesta havia arribat.
Quan vaig acabar de llegir-la, vaig tornar a plorar. Des de la seva partida jo estava molt sensible i tot m’afectava més del normal. He rellegit la carta tantes vegades i casa cop pateixo mes i mes.
Ja és molt tard, avui dormiré més tranqui-la ja que de moment el meu marit està viu.



Dimarts

Fa dies que pateixo, tinc ganes de que s’acabi tot això. És inevitable no preocupar-me. Faig molts passejos amb els cosins. Avui hem anat a caminar per el bosc i quan ha començat ha refrescar hem tornat cap a casa. Per Leatherhead està tot molt tranquil.
Hem sopat aviat i hem estat una bona estona explicant acudits. Crec que ha estat el primer dia que he pogut oblidar-me per un moment del patiment.
Deu ser mitjanit, sento les campanades des de la habitació. No trigaré en dormir-me.


Dissabte

Feia dies que no escrivia. No hi ha cap necessitat de fer-ho ja que no tenim cap novetat del meu marit.
Últimament estic molt cansada i per això em vaig a dormir aviat. Pels matins em llevo més descansada i tinc ganes de fer coses. Tot i així, segueixo preocupada i miro la bústia molts cops al dia. De moment no hem tingut cap sorpresa.



Dilluns

Estimat diari,
Avui hem rebut una carta! La tant esperada carta! Ja teníem ganes de rebre una nova. Els cosins i jo l’hem llegida junts i ens hem alegrat de que de moment el meu estimat segueixi viu.
La carta ens explica que en l’hostal on es va refugiar, per passar la nit de l’escapament de la casa enfonsada, no hi havia provisions. Semblava que ja havia estat saquejada anteriorment. Va acabar entrant a una casa del costat. Allí va trobar galetes i se les va menjar. No va encendre cap llum per si els marcians exploraven aquella nit la zona en busca d’aliment.
El meu marit tenia tres coses que li rondaven pel cap. La primera era la mort del vicari. Tenia un sentiment estrany dins el cos que l’impedia estar tranquil. La segona cosa era la situació dels marcians i la tercera la sort que estava tenint jo, d’estar refugiada.
Pel matí, després d’haver dormit unes quantes hores, el meu espòs va sortir al carrer. Feia un dia clar i esplèndid. Diu que li rondava pel cap anar cap a Leatherhead. Quan he llegit això m’he emocionat molt. Ell deia que serien molt escasses les possibilitats de retrobar-se amb nosaltres. Creia que potser hauríem fugit d’aquest poble.
Va seguir caminant i va trobar-se a un home amb una espasa. Aquella cara li era familiar però, no la va saber reconèixer. L’home estava brut i despentinat, tant com ell. Va dir-li a l’altre home que venia de Mortlake. Aquell home era l’artiller, aquell soldat que havia entrat al jardí de casa seva.
L’artiller el va reconèixer de seguida i li va informar de que els marcians eren al altre costat de Londres. Creia que havien construït una màquina voladora i que estaven aprenent a volar.
Al llegir això em vaig espantar molt. Va ser llavors quan vaig adonar-me que els marcians eren intel·ligents, potser més que els humans. Jo no volia pensar en les conseqüències, si els marcians atacaven la terra des del cel tot seria una catàstrofe encara més gran.
La carta aquesta vegada no era tan llarga. Les ultimes frases parlaven de les converses que havia tingut el meu marit espòs i l’artiller. Es veu que l’artiller volia construir una ciutat subterrània per evitar la destrucció dels éssers humans. Van començar a cavar un forat, però el meu home sentia que m’estava traint, segons m’explicava. En comptes d’arribar el més aviat possible cap a Leatherhead, s’estava entretenint amb l’artiller. Va decidir abandonar-lo i seguir el seu propi camí tot sol. Potser no trobaria cap manera de fer arribar la carta a casa per això va pensar que podria donar-se-la a l’artiller i que aquest l’enviés tan aviat com pogués.
Enviava molts records i petons a tota la família i s’acomiadava.
Al acabar de llegir la carta tots ens hem tranquil·litzar ja que de moment no hi ha perill per els marcians. Jo també m’he quedat menys neguitosa quan he sabut que ja està de camí cap a casa. Segur que aquesta nit dormiré més a gust i amb l’esperança de retrobar-me amb ell el més aviat possible.



Dilluns pròxim

Estimat diari, ja fa una setmana que no tenim notícies del meu marit. Els cosins han decidit que demà anirem cap a casa meva per veure en quin estat està després de tants dies. Han demanat un cotxe de cavalls a un amic i demà mateix iniciarem el viatge.
Espero que mentre no estem a Leatherhead el meu marit no arribi. Es pensaria que hem mort o que hem fugit.
Moltes nits penso que potser ell també està patint molt per nosaltres i per si seguim amb vida. A nosaltres no ens ha estat possible enviar-li cap carta ja que mai està en un lloc concret. En les seves cartes no apareix cap direcció en el remitent, tan sols el seu nom i cognom.
Avui m’aniré a dormir molt aviat doncs demà tenim un llarg dia de viatge.



Dimarts

Quina alegria! Que feliç que estic! Tinc un somriure d’orella a orella!
La vida et pot sorprendre quan menys t’ho esperes. El meu marit ha tornat! Ja és aquí! Ja el tenim amb nosaltres!
Avui escric des de casa meva, hem arribat aquí cap al migdia. Quan hem arribat els cosins i jo a la porta de casa meva la hem trobat entornada. M’he esperat el pitjor! He suposat que ens havien entrat a saquejar-la.
De sobte, hem vist un home d’esquenes. Tenia la roba bruta i estripada i el seu cabell era llarg i estava despentinat. S’ha girat i resulta que era el meu marit. He corregut, tant ràpid com he pogut, cap a ell. M’he llençat als seus braços! Els cosins m’han seguit i ens em fusionat tots en una abraçada. Ha estat un moment molt emotiu. Tots hem començat a plorar de l’alegria.
Hem entrat dins de casa i he preparat te. El meu espòs ens ha explicat el que havia passat durant aquests últims dies.
Resulta que un cop va abandonar l’artiller va baixar cap un turó que estava a prop. L’herba roja estava per tot arreu, ho cobria tot. Caminant durant uns minuts va arribar a una fleca. Tot el pa que havia estava àcid, florit i molt dur. Tot i així se’l va menjar, era comestible.
Va seguir el camí a peu i va trobar molts cadàvers per tot arreu on passava. Com més s’endinsava a Londres, més profund era el silenci.
Al cap d’una estona va trobar un òmnibus bolcat i l’esquelet , completament pelat, d’un cavall. Més enllà, l’esquelet d’uns marcians. El meu marit va pensar que el que devia haver passat era que com els organismes dels marcians no estaven preparats per a lluitar contra les malalties van morir. La mort havia arribat en l’hora oportuna. Tota la gent que havia fugit tornaria cap a casa. Havia molta gent per tot arreu, semblava mentida que gran part de la població hagués estat exterminada.
El meu marit va agafar un tren a Waterloo que el portaria cap a casa de franc.
Per fi, després de tant de temps, va arribar a casa. Resulta que acabava d’arribar uns minuts abans de la nostre arribada.
Va sentir unes veus que venien del seu darrera. Va girar-se esperant-se el pitjor i llavors ens va veure allí a tots.
Per fi s’havia acabat el malson. Tot havia terminat i ja tornàvem a ser una família feliç i unida.
Aquesta nit soparem tots: el meu marit, els cosins i jo. Tots junts com una gran família.
Tinc ganes de que arribi la nit per poder dormir abraçada al meu estimat.

Perfil de l'entrevistat

Gabriel Masfurroll Lacambra

Gabriel Masfurroll és el fundador, president i conseller delegat de USP Hospitals, empresa propietària, entre altres de USP Institut Universitari Dexeus.
Va cursar un màster en gestió hospitalària a Esade. Ha treballat per a multinacionals com Sanitas, American Medical International i Hospital Corporation of America. Va associar-se a United Surgical Partners i va ser llavors quan va crear USP Hospitals.
Actualment és president i conseller de vint associacions del sector hospitalari, entre elles USP Instituto Universitario Dexeus.
Va començar a tenir notorietat quan era directiu, i desprès vicepresident, del FC Barcelona. Encara avui és president de Top Goal, el primer fons d’inversions de futbolistes de Europa. L’any 2002 va fundar Agency Sports & Entertainment, una companyia de management esportiu. Va se nomenat membre del Consell d’ Assessors de Foment de Treball (COE) i membre del Consell d’ Assessors de la Fundació Santiago Dexeus.
Va participar en la creació de la Fundació Catalana de Síndome De Down i va crear USP Fundació Àlex, de la que és president.
És l’autor de Aprender de los mejores, tracta de l’èxit en l’empresa i l’esport. Ha comptat amb la col·laboració d’empresaris i esportistes d’elit.
Actualment col·labora en premsa, és articulista d’opinió de diferents diaris i revistes.

divendres, 9 de novembre del 2007

The Kooks - Naive

Proximamente

¿Final feliz para 'Sexo en Nueva York'?

Las últimas imágenes del rodaje revelan que Sarah Jessica Parker tendrá una boda calamitosa.

ELPAIS.com - Madrid - 15/10/2007

El rodaje de la esperada adaptación cinematográfica de la serie Sexo en Nueva York ha dado muchas pistas sobre el argumento. Las primeras fotografías del equipo no fueron muy reveladoras. Mostraban a las cuatro protagonistas, por fin reunidas, caminando por Nueva York, con sus espectaculares modelitos. Pero la carnaza llegó después. Las cámaras pudieron captar un beso de Sarah Jessica Parker (que da vida a la protagonista, Carrie Bradshaw) y Chris Noth, el actor que encarna a Mr. Big. Estaba claro que la película iba a retomar el gran amor de Bradshaw durante las seis temporadas en que duró la exitosa serie. Las especulaciones quedaron confirmadas con una imagen de la actriz, ataviada con un aparatoso vestido de novia firmado por el diseñador Zac Posen. La última imagen difundida, en cambio, parece augurar un inesperado giro de guión, pues en ella aparece una histérica Bradshaw, pegando con su ramo de novia a Big.

Carrie aparece fuera de sí, mientras trata de ser contenida por una de sus mejores amigas, Miranda, interpretada por Cynthia Nixon.

El equipo de la película no ha querido confirmar ninguno de los rumores. En cambio, ha difundido otro. Según diversas informaciones publicadas en prensa, la productora planea filmar dos finales distintos para mantener el suspense: En uno de ellos, Carrie y Mr Big serán felices y comerán perdices.

Lo que está claro es que, por el momento, habrá que esperar para conocer el destino de las cuatro amigas neoyorquinas. En principio, la cinta se estrenará el 30 de mayo de 2008.

Nou Blog

Inauguro nou blog, aqui publicaré els treballs que anem fent a seminari.